La Canal de l’Ordiguer és possiblement un dels reptes que he tingut al cap al llarg de tota la temporada. Bé, la veritat és que potser hagués preferit començar amb quelcom més senzill com la Canal de Cristall, però el meu company de ruta ja fa dies que m’ha convençut per fer el que serà possiblement una de les últimes sortides amb esquís, ara que cada cop l’hivern queda més lluny: pujar i baixar amb esquís la Canal de l’Ordiguer.

Aquest itinerari es considera com un dels més complicats i alhora clàssics que es pot fer amb esquís al Cadí-Moixeró. Situada a la dreta de la gran roca que té el mateix nom, la canal de l’Ordiguer presenta una longitud de 450m i una inclinació de 55/60º. De ben segur que ens posarà a prova. Ens haguera agradat fer-la abans amb unes condicions de neu més bones per poder gaudir més de la baixada, però no ha estat possible quadrar agendes amb en Joan Carles fins ara.

El company de l’aventura d’avui és en Joan Carles Mompel, bomber i co-fundador de l’EREC (Equip de Rescat i Emergències de Catalunya), amb qui comparteixo no només una gran passió per la muntanya sinó pel Nepal. Ens vam conèixer el passat mes d’Octubre a Nuwakot (Nepal) mentre ambdós participàvem en la reconstrucció d’un hostel per nens cecs en una zona rural molt castigada pels terratrèmols del 2015. Ell amb EREC, i jo amb Time For Action. Dues organitzacions diferents però amb un objectiu comú: fer que aquests 22 nens i nenes amb problemes visuals tornin a tenir un espai digne on poder seguir amb el seu ensenyament adaptat, tan difícil de trobar en un país subdesenvolupat com Nepal.

Iniciem la sortida a peu des d’Estana. Des d’aquest punt hi ha una panoràmica espectacular del Cadí, i podem observar com encara queda força neu als cims i a les canals. El que no sabem és amb quines condicions trobarem aquesta neu. Hem sortit aviat però sembla que la temperatura serà elevada. Avancem ben carregats, amb més pes del que m’agradaria a l’esquena. Portem els esquís, botes, casc, arnes, piolet i grampons a la motxilla, a part de l’aigua i alguns queviures ja habitual en aquest tipus de sortida llarga. Ben bé fins a Prat de Cadí no ens podrem posar les botes i els esquís, així que ens esperen prop més de 60 minuts de caminada seguint el sender PR C-121.

Pujant cap a Prat de Cadí des d'Estana Costa agafar el ritme amb tant de pes a l’esquena. La temperatura és alta malgrat que hem començat a caminar ben aviat. Ens posem a parlar de les diferents aventures que un i altre ha fet a la muntanya. Parlem de què hem fet, però també d’algun altre repte que ens agradaria assolir més endavant. En Joan Carles ha fet un munt de cims que algun dia m’agradaria conèixer en primera persona. És una d’aquestes persones amb les qui podries conversar durant hores.

Caminem a bon ritme i de seguida arribem a Prat de Cadí, just al peu de les canals de l’Ordiguer i Cristall. Recordo que l’última vegada que vaig pujar fins aquí dalt, fa cosa de tres setmanes, hi havia força més neu en general, però suposo que ha estat fent calor aquests darrers dies i el panorama ha canviat força. Espero que la neu que queda estigui en bones condicions.

Canals Cristall i Ordiguer des de Prat de Cadí
Canals Cristall i Ordiguer des de Prat de Cadí

Abandonem el prat per endinsar-nos en un petit tram de bosc on comencem a trobar neu. Per fi arriba el moment de posar-se les botes i esquís, amb la qual cosa el pes de la motxilla es redueix dràsticament. La combinació que utilitzo d’esquís, fixacions i botes està pensada per reduir el pes en l’ascens, però per seguir gaudint 100% de la baixada. El patí 108 dels Armada Kufo fa que el pes de l’esquí segueixi sent elevat en comparació amb el clàssic equip d’esquí de muntanya que utilitza la majoria d’esquiadors que s’aventuren en aquests indrets.

Un cop amb els esquís als peus la progressió és molt més ràpida fins a la base de la canal. En aquest punt ja podem comprovar que la qualitat de la neu no serà gaire bona. En els trams on toca el sol està humida. On no toca el sol està dura o inclús amb algun punt de gel, un fet que no ens posarà gens fàcil el descens.

Arribant a la base de la Canal de l'Ordiguer amb esquís
Arribant a la base de la Canal de l’Ordiguer amb esquís

Canviem els esquís pels grampons. Tornem a fixar els esquís a la motxilla i ens posem els arnesos per si en algun punt ens hem d’encordar. Amb el piolet a la mà comencem l’ascens ja dins la canal de l’Ordiguer. A mesura que anem avançant metres el desnivell és més pronunciat. Les parets de roca que tenim a un cantó i l’altre fan que et sentis minúscul, com si en qualsevol moment la muntanya se’t volgués empassar. Aquesta és una de les sensacions que potser més m’agraden de l’alta muntanya. Aquí et sents petit, minúscul, indefens. Depens de tu. Això sí, sempre amb el permís de la muntanya. No estic habituat a l’ús de grampons i piolet, però amb uns consells bàsics del meu company em familiaritzo ràpidament amb aquest material. A poc a poc els reptes són més exigents, amb més verticalitat, per la qual cosa grampons i piolets aniran formant part de les meves sortides.

Joan Carles guanyant metres positius
Joan Carles guanyant metres positius

A mesura que guanyem metres verticals, me n’adono que a la neu dura i hi ha incrustades un munt de petites pedres, i no tan petites, fruit dels despreniments que hi ha a les parets que ens envolten. No tardem a veure petites roques caure a gran velocitat per la canal i que passen a pocs metres de nosaltres. El seu tamany no és destacable, però sí que podríem patir un ensurt si alguna d’elles impactés a la cara, per la qual cosa hem d’estar molt alerta.

Els grampons et mantenen enganxat a la neu per molt dura que estigui. La sensació que et transmeten et donen moltíssima seguretat malgrat la forta inclinació que anem assolint a poc a poc a mesura que avancem metres. El ritme de pujada és bo i només ens aturem per interessar-nos un per l’altre. Es nota que en Joan Carles és un alpinista amb molta experiència. Amb cadascun dels passos que fa es pot veure com està molt experimentat en aquest tipus de terrenys, un fet que em genera confiança i seguretat per seguir endavant amb control.

La part central de la canal de l’Ordiguer està en molt mal estat. Com que en aquest tram pràcticament mai no hi toca el sol, la neu que hi havia a l’hivern s’ha acabat convertint en gel. El descens per aquí serà complicat i tècnic, a més, crec que els cantells dels meus esquís no estan molt afilats. “Bé, quan arribi el moment ja veurem què fem” – em repeteixo una vegada i una altra dins el meu cap. Ara toca mantenir la concentració en la pujada. En algun punt em giro enrere i gaudeixo d’unes espectaculars vistes de la Cerdanya. Me n’adono que ja som a un punt on no hi ha lloc pels errors. Seguim caminant i a poc a poc arribem a una zona on toca més el sol, per la qual cosa les condicions de la neu canviem radicalment. Passem del gel, a la neu dura per arribar finalment a una neu primavera que ja no deixarem fins assolir la sortida a la part superior de la canal. Almenys podrem gaudir d’uns 50 metres amb una neu prou bona per aquesta època.

Per fi arribem a la sortida de la canal després de 2H57′ i un desnivell acumulat positiu de 1.038m. Gens malament! Des d’aquí dalt gaudim d’unes vistes excepcionals de la Cerdanya, però també del Berguedà. Mengem alguna cosa sense entretenir-nos massa, ja que tenim ganes de gaudir de la baixada, ben merescuda, per cert.

Baixant amb esquís Canal d'Ordiguer
Baixant els primers metres amb esquís amb vistes extraordinàries de la Cerdanya i Prat de Cadí

En Joan Carles és el primer a baixar amb els esquís als peus. Fa uns 50m i s’atura per gravar la meva baixada. De sobte sento un soroll estrepitós que ve d’una de les parets de la canal. “Ostres!”, dos blocs de roca de grans dimensions s’han desprès de la paret i cauen amb velocitat mentre el so s’escampa ràpidament per tota la zona. Per sort en Joan Carles està uns metres més amunt i no corre cap perill, però si ens hagués agafat en el punt més estret de la canal, de ben segur que no hauríem tingut tanta sort.

El desglaç i les altes temperatures fan que en aquesta època de l’any les esllavissades de roca o gel siguin constants. Cal anar amb compte i no perdre massa temps en els punts delicats per evitar exposar-nos en excés. Per fi és el meu torn. Els primers girs els faig amb neu dura, però la sensació és brutal. No hi ha lloc pels errors. Per uns moments tot desapareix dins el meu cap i només quedem jo i la canal. Miro de gaudir cada mil·lèsima de segon perquè les baixades acostumen a ser ràpides, massa ràpides a vegades.

Seguim baixant amb seguretat i confiança fins a assolir la part més tècnica i complicada: la part central amb gel. En Joan Carles m’avisa de les condicions del terreny. Des d’aquest punt i fins a uns quants metres més avall no és recomanable fer cap viratge pel risc que comporta, així que hem de baixar derrapant, o inclús fent escaleta per clavar el màxim possible el cantell al gel, evitant així baixar més de pressa del compte.

Això s’està fent molt pesat. Sense adonar-me’n veig que el meu cap segueix pendent dels possibles despreniments que hi pugui haver a un costat i altre de la canal. Estic tens. No em sento còmode i la tensió s’estén ràpidament a tot el cos, especialment a les cames. M’haig d’aturar perquè se’m carreguen els quàdriceps. La forta inclinació del pendent fa que la posició no sigui massa còmode. En Joan Carles va per davant marcant el ritme amb pas ferm i segur. El miro i la seva seguretat em transmet la confiança necessària per seguir avançant tot i que no aconsegueixo veure el final de la zona de gel. No sé quanta estona portem però això s’està fent molt llarg.

En Joan Carles troba un punt on ens podem canviar els esquís pels grampons. Així que amb dificultat fem la maniobra de treure’ns els esquís. Aquesta transició serà la més complicada i tensa. De fet, sense esquís, i fins que no tinguem els grampons som totalment vulnerables. El gel amb prou feines ens permet clavar la puntera de la bota, però a poc a poc ens posem els grampons per poder seguir baixant amb seguretat.

Ara sí, això és una altra cosa. Les puntes afilades dels grampons es claven al gel sense problema i el ritme de baixada s’incrementa fins arribar a una zona on deixem per fi la màxima inclinació. Des d’aquest punt seguim uns metres més fins a arribar a una zona on hi toca el sol, i on les condicions de neu tornen a ser prou bones per utilitzar els esquís.

Des d’aquí ja baixem pràcticament esquiant fins arribar a Prat de Cadí on ens treiem els esquís per seguir a peu. Haurem de tornar a caminar una bona estona fins arribar a Estana, on hem deixat el cotxe.

Tota una gran sortida amb un excel·lent company de ruta. Gràcies Joan Carles!

Track enregistrat amb Suunto Ambit