No podem escollir les coses que ens passen. Però el que sí que podem fer és prendre la decisió de com afrontar-les. És cert que durant molt de temps he estat immers en la ràbia, la por o la impotència. No ho negaré. Però va arribar un dia en què tot això va canviar. Vaig decidir que ja n’hi havia prou de tanta negativitat, drama o victimisme. Prou! Sí, en tenia motius. Però allò que ens va passar fa prop d’un any ha estat en molts aspectes el que podríem dir: una nova oportunitat.

Una nova oportunitat per dir-nos coses que abans no ens dèiem tan sovint. Per tornar a començar. Per gaudir dels petits detalls. Per somriure més. Per queixar-nos menys. Per donar gràcies cada dia. Per valorar els éssers que tenim al voltant. Per dir més vegades “t’estimo”. Per abraçar-nos. Per demanar perdó. I perdonar alhora.  Per mirar-nos als ulls amb sinceritat. Per cuidar-nos. Per respectar-nos. Per jugar més. Per permetre’ns cometre errors. Per viure.

Aquestes són algunes de les coses que m’he proposat fer més sovint. Coses simples. Fàcils. Però que sovint oblidem en el nostre dia a dia.

El que aniré explicant en aquesta i en properes publicacions és el relat dels fets que vam viure com a conseqüència de l’accident de trànsit que van patir els meus pares fa prop d’un any a Ho Chi Minh, Vietnam. Intentaré ser fidel a les meves emocions, i als records, que encara són molt presents.

Havia de ser un altre viatge

No tinc bona memòria per algunes dates. De fet, sóc més aviat dels que necessiten apuntar-se tots els aniversaris o dies assenyalats. Però mai oblidaré el 7 de Febrer del 2017. Em serà difícil d’oblidar, a mi i a les persones que més estimo. Aquesta data ha marcat un punt d’inflexió en les nostres vides. A la vida dels meus pares, sí, però també a la vida del meu germà, de la meva cunyada, dels meus nebots, d’ella, de mi, de molts familiars i amics.

I és que el 7 de Febrer havia de ser un altre dia dels molts que els meus pares han passat fora de casa, a l’estranger, en algun dels molts viatges que han fet al llarg de la seva vida. Que no són pocs! Resumint, podria dir que el meu pare ha estat a més de 70 països d’arreu, i en molts d’aquests viatges la meva mare l’ha acompanyat. Eren viatges de plaer, però també de feina, fruit de la professió del meu pare, agent de viatges, i de l’esperit aventurer tant del meu pare com de la meva mare.

Aquest any els tocava viatjar a Vietnam, un país nou i desconegut encara per a ells. Poc ens esperàvem que aquell viatge s’acabaria convertint en un autèntic malson. Recordo perfectament com el dia 03 de Febrer, dos dies abans que agafessin el vol cap a Ho Chi Minh, ens reuníem tota la família, cosins i nebots inclosos, perquè els expliqués el meu últim viatge a Nepal amb els companys de Time For Action.

Vam compartir una bona estona recordant moments especials i emotius del Nepal. Vam compartir somriures, però també llàgrimes en recordar alguns dels projectes que vam fer allà l’Octubre del 2016. Quan ens vam acomiadar recordo que no ho vaig fer especialment dels meus pares. Com que marxen tan sovint, t’acostumes als avions, als comiats, als aeroports, al temps que estàs sense saber res d’ells… això forma part de la nostra rutina i ja de ben petit recordo el temps que ells eren fora. Sempre hem viscut així. Ho portem a la sang. Tot i que és cert que alguna cosa dins meu em feia pensar que aquell viatge seria diferent. I recordo especialment que per algun motiu em vaig mirar més d’una vegada el meu pare que seia a terra, al costat de la porta, molt a prop de la meva posició mentre feia la presentació amb el projector.

El que explicaré ara és quelcom que molta gent encara no sap o imagina. De fet, crec que mai fins ara he expressat tot el que vaig pensar i especialment, sentir, aquelles setmanes del mes de Febrer. Allò va marcar físicament, mentalment i emocionalment als meus pares. Però no només a ells. Per bé o per malament tota aquella por, ràbia, tristesa, impotència, frustració, incertesa, soledat… i una infinitat més d’emocions que ni tan sols sabria descriure amb paraules, han format part de mi i de les persones que tinc al voltant durant molt de temps. És potser per això que he tardat tant a escriure aquestes línies. No sabia per on començar. Però necessitava fer-ho. Perquè necessito vomitar tot el dolor que fins ara ha estat recorrent de dalt a baix el meu cos. Un dolor que m’ha afectat a mi, sí, però també a les persones que m’envolten. Ara que poc a poc la situació torna a la normalitat, és moment de parlar.

La trucada

El 07 de Febrer em va despertar el so d’un telèfon. No era el meu, era el del meu germà que casualment dormia a l’habitació del costat aquell dia. No vaig sentir què deia aquella persona a l’altre costat del telèfon, però alguna cosa no anava bé. Moments més tard l’Albert, el meu germà, va despertar-me per donar-me una mala notícia. Els meus pares havien patit un accident de cotxe feia una estona a Ho Chi Minh (Vietnam). En sabíem poca cosa. D’entrada semblava que me mare havia resultat ferida lleu. En canvi, el meu pare estava greu, i en aquells moments els traslladaven cap a un altre hospital.

Era la primera excursió que feien a la ciutat. Viatjaven en un Jeep Willys (curiosament “Willys” és el nom que sempre ha utilitzat el meu pare per dirigir-se a mi quan ho fa carinyosament) quan per algun motiu el conductor va perdre el control del cotxe en fer un avançament i va impactar amb velocitat amb un arbre de grans dimensions en sortir de la carretera.

Aquest tipus de vehicles no disposa de cinturons de seguretat, per la qual cosa tant el conductor com el meu pare van impactar fortament contra la part frontal. El conductor contra el volant i el meu pare contra el vidre i el salpicadero. La meva mare i la guia que anaven als seients posteriors van colpejar-se fortament contra els seients, per la qual cosa això les va protegir de patir lesions més greus, tot i que la guia va perdre el coneixement i la meva mare va patir forts cops al cap, al canell i a l’esquena.

En rebre la notícia noto com una escalfor recorre el meu cos de dalt a baix, com si un llamp m’hagués obert en canal. Em tremolen les cames. La respiració i el bateg del cor s’acceleren. Això no ens pot estar passant a nosaltres. De cop, noto com les meves cames no tenen prou força per aguantar el meu cos, així que m’haig d’estirar a terra, damunt la catifa. “A Vietnam no!” – repeteixo una vegada i una altra dins meu.

Per sort, minuts més tard podem parlar per telèfon, per fi, amb la meva mare. Amb una serenor i tranquil·litat que em costa d’assimilar, ens resumeix breument la situació. Ens fa una primera valoració del que ha passat i de l’infern que estan vivint allà. Per sort els seus coneixements d’infermera li permeten fer algunes cures al meu pare mentre esperen en un box sense tenir massa clar el què està passant. A milers de kilòmetres de distància, en un país subdesenvolupat amb un sistema sanitari precari i amb un idioma que no és el nostre, tot es fa una muntanya. En aquest moment no hi ha temps per a res més. La petició que ella ens fa des d’allà per telèfon és clara. Després de demanar un canvi de l’hospital on inicialment els havia deixat “l’ambulància” per les males condicions, es troben a un altre centre sanitari una mica millor però que ni molt menys compleix les condicions necessàries en vista de les lesions que el meu pare presenta. La meva mare ens demana ajuda perquè des d’aquí busquem el millor hospital internacional de Ho Chi Minh.

Abans de començar a moure fils parlem amb la meva mare amb tranquil·litat. De seguida li demanem si és possible parlar amb el meu pare. –“Sí, està sedat, però està conscient. Vols parlar amb ell?”. En sentir la veu del meu pare endormiscat a l’altre cantó del telèfon, a milers de quilòmetres de distància, recordo perfectament com el primer que em va sortir de dins va ser: – “Papa, t’estimo! Tot anirà bé. Sigues fort. Ja venim!“. Feia molts dies que no li deia, de fet, no és quelcom que acostumem a dir-nos entre nosaltres, però en aquell moment volia que sabés que allò era tot el que sentia i tot el que li podia dir. Abans d’acabar la trucada la meva mare em fa una petició especial. Em demana que li enviï unes fotos que em passarà per WhatsApp a un bon amic, un reconegut cirurgià plàstic especialista en cirurgia reparadora. Moments més tard vaig rebre les fotografies al meu mòbil. -“Déu meu!“, això és molt més greu del que imaginava. El meu pare té la cara molt afectada. Amb prou feines el puc reconèixer.

Miro de ser fort i demostrar seguretat a través de les meves paraules, però el cert és que no sé què hem de fer ni quant de temps ens portarà poder fer la gestió per poder-los treure d’aquell hospital i portar-los cap a un altre lloc amb més recursos, o inclús poder fer els tràmits per arribar fins allà com més aviat millor en cas de ser necessari.

A partir d’aquí comença l’odissea. El primer de tot va ser començar a mobilitzar les assegurances per trobar la millor sortida mentre paral·lelament buscàvem a Google els hospitals internacionals de la ciutat amb les millors opinions. Per sort, sabíem que els meus pares estaven en bones mans, l’Hugo, el corresponsal de parla castellana que els acompanyava en tot moment i que en aquells instants era l’única persona de confiança amb què podíem comptar en el país. I sort en vam tenir d’ell i de les trucades constants que fèiem per Skype per explicar-nos com evolucionava el meu pare minut a minut. Ell era els nostres ulls i orelles en tot moment.

Anaven passant les hores. A poc a poc la notícia es va anar escampant entre els amics més propers i familiars, tot i que volíem ser prudents. Finalment i després de fer alguna gestió amb una de les asseguradores, el meu pare va ingressar a l’hospital internacional Family Medical Practice, i pel que semblava, estàvem en bones mans.

Aquell 7 de Febrer es va fer etern. La nit se’ns va tirar al damunt i encara no teníem clar què havíem de fer. A priori semblava que sortiria en el primer avió cap a Vietnam l’endemà, però les coses van canviar ràpidament a primera hora del matí del dimecres 8 de Febrer.

De camí a Bangkok

Després de la primera valoració per un equip d’especialistes, ens recomanem que busquem l’evacuació el més ràpid possible amb avió cap a un hospital amb millors condicions, i la millor opció és a Bangkok (Tailàndia). Hi ha un risc important que perdi l’ull esquerre si no rep el tractament necessari, i a Vietnam sembla que no disposen ni d’equipaments ni d’especialistes per poder-lo tractar amb garanties. Així que ara l’objectiu és un altre, evacuar-lo cap a Tailàndia. Parlem amb la companyia asseguradora i ens expliquen que a Bangkok hi ha un hospital amb molt bones referències, el Bumrungrad. A priori sembla que els recursos es poden mobilitzar ràpidament i que en qüestió d’hores el podran traslladar amb un avió medicalitzat cap al país veí, juntament amb la meva mare. No pot volar amb un avió comercial pel risc que suposa volar a una certa alçada amb les lesions que presenta.

La idea inicial és que voli jo sol a Tailàndia i d’aquesta manera el meu germà podrà agilitzar totes les gestions des d’aquí pel que fa al tema de les assegurances i poder mobilitzar tots els recursos econòmics que ens facin falta. Però per sort, i després de parlar-ho, decidim que volarem els dos perquè no sabem en quina situació ens trobarem els nostres pares.

Vaig anar cap a casa. Tot això mentre responia trucades i missatges de familiars i amics que s’interessaven per la situació que estàvem vivint i que bonament ens oferien un cop de mà en tot el que fos necessari. A cada trucada que responia. A cada missatge que escrivia. Sentia que tot allò era un malson del qual havia de despertar d’un moment a l’altre. Però malauradament mai vaig arribar a fer-ho. Tot allò era molt real, i pràcticament no tenia temps per digerir el que estava passant o la situació que tenia per davant. Tot era incert. Tot era molt fosc. No podia ni tan sols plorar. No era el moment. No hi havia temps per llàgrimes.

Vaig fer la maleta ràpidament. No sabia què posar-hi a dins. No sabia els dies que seríem fora fins a poder portar els meus pares de tornada a casa. No sabia pràcticament res. Només tenia clar que volia arribar com més aviat millor a Bangkok per tenir notícies més fiables i poder estar al costat dels meus pares. Però també era conscient de tot el que teníem per davant.

Ens esperaven entre 13 i 16 hores de vol durant les quals no disposaríem de cap mena de notícia. El primer bitllet que vam trobar ens portaria fins a Qatar on agafar la connexió fins a Bangkok. Em va recollir el meu germà amb cotxe. Ens vam acomiadar d’alguns familiars. I recordo com va ser en aquell moment quan realment me’n vaig adonar que tot allò era molt real. Va ser aleshores quan de sobte vaig deixar anar les primeres llàgrimes. Per fi era conscient del que teníem.

Ja a l’aeroport de Barcelona seguíem en contacte amb la meva mare periòdicament via Skype, o per les trucades que manteníem amb el corresponsal, l’Hugo, que no es va separar ni un moment del seu costat. Un cop dins l’avió no volíem ni podíem apagar els telèfons. Sabíem que aquell moment de desconnexió duraria unes quantes hores, però no teníem alternativa. Poca cosa podíem fer més que respirar i mirar de mantenir la calma. El viatge es faria llarg, de ben segur.