La canal central de Cambre d’Aze ha estat un objectiu que he tingut present durant molt de temps. No és molt complicada tècnicament, però sempre que m’ho havia proposat succeïa alguna cosa a l’últim moment que m’impedia marcar aquest repte com a realitzat.

Aquest hivern estic dedicant un 90% de la meva activitat a l’esquí de muntanya, i la zona de St.Pierre dels Forcats-Eyne és un entorn perfecte per estar en contacte amb la natura en un entorn relativament segur i controlat. Hi ha desnivell, les condicions de la neu són força bones gràcies a la ubicació, hi ha bosc i sempre hi ha gent en cas que hagis de fer una sortida en solitari.

Després de comprovar la previsió meteorològica i el BPA (Butlletí del Perill d’Allaus) de la zona m’he decidit a fer cim i a tastar la neu de la canal central. Fa dies que no neva i les altes temperatures han malmès molt les condicions de neu a les estacions d’esquí, però encara queda bona neu en algun punt. De fet, per mi totes les condicions de neu són bones mentre em permetin lliscar sobre els esquís.

Aparco a l’aparcament d’Eyne (Eina en català) i mentre m’equipo veig al meu costat un grup de persones que tenen unes intencions semblant a les meves, però porten arnès, corda, piolets… la qual cosa em fa pensar que igual pugen per algun dels corredors del circ (Vermicelle, Gigoló…). Equipo els esquís amb les pells de foca, i miro de repassar tot el material per no deixar-me res (no seria la primera vegada que arribo a lloc i no tinc els pals…). Aquesta vegada he agafat també els grampons i el piolet per si cas, tot i que si trobo condicions de gel, no tinc intenció de complicar-me massa. No pujaré des de la base del circ, sinó que ho faré seguint les pistes marcades de l’estació d’esquí que em porten fins a 2.400m, la cota més alta.

Els inicis sempre són durs i més quan utilitzo un equip que no és ni de bon tros tan lleuger com el que utilitzen la majoria dels que practiquen esquí de muntanya. El pes és important sí, però per mi és més important anar ben equipat per gaudir d’una bona baixada, i els Armada Kufo 108 són la combinació perfecta entre lleugeresa per la pujada, però un esquí agressiu i amb prou amplitud per gaudir al màxim de la baixada. Començo a caminar i em dirigeixo cap a la pista Marmottes, una blava que va pujant progressivament pel vessant oriental de la muntanya. Seguidament agafo la Jacques Solère on el pendent ja és força més pronunciat. A més, la neu està glaçada i en algun punt les pells no agafen prou. En progressar per la pista no puc fer ziga-zagues (tècnica que acostumem a utilitzar per superar forts desnivells) per no molestar els esquiadors que gaudeixen de les baixades. Fa calor i de seguida començo a notar la pèrdua de líquids i la manca d’entrenament després d’estar diverses setmanes sense fer massa desnivell.

Segueixo per la Font Frède fins a arribar al punt més alt de l’estació. En part agraeixo haver arribat aquí perquè des d’aquí tot passa a ser més solitari i salvatge. De seguida començo a veure el característic circ a mà esquerra. En aquest punt el desnivell acumulat positiu ja és important però encara em queda un bon tros per arribar als 2.750m (punt més alt del circ). En aquests moments el desnivell és més progressiu i es fa més accessible. Alço la mirada i veig que hi ha un parell d’esquiadors que baixen per la central, inclús aixequen una mica de pols. Bona senyal, això em dóna una mica més de forces.

Per fi arribo al punt més alt. Aprofito per fer alguna fotografia i contemplar la bellesa que m’envolta. Des d’aquí puc veure clarament el Cadí, el Pedraforca, el Carlit, el Puig Peric… Puigmal… en fi, m’envolten els cims més emblemàtics d’aquesta part dels Pirineus. Agafo aire i em repeteixo interiorment una vegada i una altra “Gràcies per poder estar aquí“. Abans de seguir per la carena fins a l’entrada de la canal em trobo una parella que estan a punt de fer el descens per la part que he pujat jo. Els pregunto per l’estat de la canal i per les condicions d’accés fins a l’entrada. Creuem unes paraules i de seguida em pregunten: “oi que tu has estat al Nepal?”. Em quedo glaçat malgrat que la temperatura és més aviat càlida. “Sí” –els responc amb un somriure tímid. Pel que sembla ens vam creuar a Nepal durant el meu primer viatge el 2015 amb en Pep Masip. “Increïble!”. Ens posem tots a riure i comencem a recordar els motius que fan que any rere any vulguem tornar-hi. L’Aleix i la Marion són uns apassionats de la muntanya, i crec que aviat farem alguna sortida plegats. És ben curiós el que a vegades ens regala la vida si estem ben desperts.

Segueixo carenejant fins a arribar a l’entrada. Abans però, passo pel costat de la Vermicelle i veig un nombrós grup que puja encordat. No ho sé del cert però crec que aquí el pendent arriba a superar els 50º en algun punt. Veig també com un parell de valents es disposen a baixar-hi amb esquís, i per uns moments se’m passa pel cap seguir-los. Però a poc a poc i bona lletra, penso. Avui hem vingut a fer la Central, així que segueixo endavant.

Quan fas una cosa d’aquestes trobes a faltar fer-ho en companyia d’algú per poder compartir l’enorme felicitat que t’envolta, però alhora és una gran oportunitat per gaudir-ho en solitud i no perdre’s ni un detall mentre xerres amb algú altre. Mentre trec les pells sento perfectament les vibracions que tinc dins el cos. Estic emocionat. Per uns moments em vénen unes ganes boges de cridar d’alegria, però no ho faig, no sigui que algú s’espanti… Recordo totes i cadascuna de les vegades que he mirat la canal des de l’estació d’esquí, des de la carretera quan anava camí dels Angles, des de la base del circ… o inclús des d’aquest mateix punt a l’estiu. Ha arribat el moment. No hi ha ningú pujant ni baixant. És el meu moment. Aquí. Ara. M’ajusto la màscara, asseguro el piolet a la motxilla… repasso una vegada més que ho tingui tot a punt, especialment les fixacions ben ajustades.

L’entrada no és difícil però tampoc pots relaxar-te. Els primers girs són per tastar la neu. Les sensacions són bones. La neu està dura i no hi ha perill de què es produeixi cap despreniment. Cal estar alerta perquè no hi ha espai per cometre errors. El pendent arriba a superar els 45º en algun punt. Tot és perfecte i el silenci només es trenca a causa del so que produeixen els cantells dels esquís damunt la neu dura. Miro de buscar les zones amb neu més fresca. Agafo un bon ritme de baixada i de seguida arribo a la meitat del desnivell. M’aturo i miro enrere. Sense voler se m’escapa un somriure. A costat i costat hi ha grans columnes de roca i pedra que fan que qualsevol so produeixi un eco peculiar. El cor em va a mil i noto que les cames bullen a causa de la intensitat de la baixada, però també pels 1.000m positius que porten al damunt.

De seguida surto del circ. El deixo enrere i busco un itinerari que em porti fins a l’estació de Sant Pere dels Forcats. En algun punt haig d’ajustar la velocitat, ja que em sembla que vaig massa ràpid per les condicions de la neu, i perquè de tant en tant trobes algun roc amagat. Surto de la zona boscosa i ràpidament arribo a la pista que em portarà fins a l’aparcament d’Eyne.

Ens diuen temeraris. Però no saben que la veritable temeritat és viure sense ballar al ritme que dicten els batecs del teu cor.

Això sóc jo. Jo sóc muntanya.

Track Canal Central Cambre d'Aze (Cerdanya Francesa)