Fa poc més d’una setmana que l’Òscar em va demanar un petit favor. S’havia proposat de fer la travessa de Cavalls del Vent en 24 hores, i necessitava algú que l’acompanyés durant les hores de nit.
M’apassionen els reptes i les noves aventures, cosa que fa que no sigui difícil de convèncer i més encara si es tracta de fer una ruta que passa per un entorn tant espectacular com el parc del Cadí-Moixeró.
El meu company ja havia fet aquesta travessa més d’una vegada, però durant diferents dies. Vaig voler compartir la proposta amb l’Esther i el Guillem, amants de la natura en estat pur que no van dubtar massa en afegir-se al grup..
No vaig tenir masses dies per mentalitzar-me del repte que tenia per davant, 40 kms caminant per l’alta muntanya, la major part dels quals serien de nit.
Diumenge a les 20.00 hrs començàvem a caminar. Vam deixar els cotxes a prop de Bagà i amb les motxilles a l’esquena enfilàvem cap al refugi de Sant Jordi (1.565 m). La primera pujada és exigent degut al fort desnivell que cal superar. Per tal de què l’Òscar pogués assolir l’objectiu havíem de marcar un bon ritme, i així ho vam fer només començar. Amb 1’5 hores ens vam plantar al primer refugi, on vam descansar breument mentre menjàvem alguna cosa ràpida. Ens vam equipar amb els frontals, doncs de seguida es va fer de nit. Recordo la mirada que ens va dedicar un grup de persones que feien nit al refugi. Ens miraven incrèduls com marxàvem equipats seguint la ruta.
Vam caminar plegats una bona estona. L’Esther, el Guillem, l’Òscar i jo avançàvem a bon ritme. La nit ho canvia tot. Els paisatges, els boscos, els rius, els ocells…tot, absolutament tot desapareix per deixar lloc només al silenci i la foscor.
De sobte arribem a una pista forestal on comença una forta baixada. Decidim fer-la corrent per tal de guanyar temps. L’Esther i el Guillem prefereixen seguir al seu ritme i ens separem sense saber ben bé com ens tornarem a trobar.
La baixada dura aproximadament uns 3 kms fins arribar al punt més baix del recorregut, un punt molt proper a Bagà. Des d’aquí ens espera un desnivell força pronunciat i continu fins al punt més alt del recorregut, a la Tossa d’Alp. Abans però arribem al refugi Rebost (1.640 m), on aprofitem per menjar alguna cosa i omplir el camelbak (motxilla hidratant). Portem unes 4’5 hores i me n’adono de què només he begut 0,5 litres d’aigua. Més endavant pagaria car aquest error.
Només deixar el refugi començo a notar que alguna cosa no va bé. Em costa seguir el ritme de l’Òscar i no puc controlar la respiració. Des d’aquest moment comença una lluita constant amb la meva ment. Tinc son. Només penso en dormir i amb les ganes de parar per estirar-me al terra una estona. Intento distreure’m i busco un pensament agradable que em permeti alliberar-me d’aquest mal moment, però sóc incapaç i no paro de mirar el rellotge. Només són les 02.00 hrs i queda molta nit per davant. Podré seguir? Em pregunto constantment.
De cop i volta ens adonem de què hem perdut les marques de color taronja que senyalen el camí. Aprofito per seure al damunt d’unes roques i m’estiro. Estic tocat i em sento dèbil. Fa fred. El rellotge marca una alçada d’uns 2.000 m i el vent que fa baixa la sensació tèrmica de manera considerable. No podem deixar de caminar per tal de què no baixi la temperatura corporal. Sembla que el meu company ha trobat les marques i em fa un crit per tal de seguir la ruta.
Les vistes deuen ser espectaculars, però només puc veure el perfil de les muntanyes que tenim al davant i unes llums llunyanes a mà dreta que identifico com la meva estimada Cerdanya. Això sí, sota un cel espectacular ple a vessar d’estels. No podíem haver escollit millor nit per caminar, doncs les llàgrimes de Sant Llorenç no deixen de caure.
Estic molt cansat i les parades es van succeint massa sovint. No sé què em passa però alguna cosa no va bé. Tinc mal de panxa i em marejo. Decideixo no dir res al meu acompanyant per no preocupar-lo tot i que ell ja ha notat que no és normal el meu ritme.
Són les 03.50 hrs quan per fi arribem al refugi del Niu de l’Àliga (2.520 m) i només penso en estirar-me i descansar. El refugi està tancat, però per sort hi ha una petita entrada on podem protegir-nos del fred. Al cap de 30 minuts arriben l’Esther i en Guillem que de seguida es preocupen per mi. Esperarem que es faci de dia per seguir caminant. Volem dormir una estona però fa molt de fred i no parem de tremolar.
Són les 06.00 hrs del matí i apareixen les primeres llums del dia. Decidim sortir del refugi per començar a caminar de nou. Fa molt de vent i la sensació tèrmica és molt i molt baixa, ens mirem amb cara de pingüins i mentre en Guillem s’equipa amb el paravent jo abraço a l’Òscar que no para de tremolar.
De seguida ens despedim d’ell, doncs vol pujar el ritme per tal de recuperar el temps perdut i seguir amb el seu repte de fer-ho en 24 hores. Ja no el tornarem a veure fins passades unes quantes hores. La baixada del refugi fins el coll de Jou és molt complicada i tècnica. Les vistes ara sí són espectaculars.
Per arribar a les Penyes Altes (2.276 m) patim de valent, ja són moltes les hores que portem caminant, i ja hem fet uns 27 kms. Tenim molta gana i aprofitem per descansar uns minuts mentre mengem alguna cosa que ens queda a la motxilla.
Només tenim ganes d’arribar al refugi Sant Jordi per prendre alguna cosa calenta i treure’ns el record del fred que hem passat durant la nit.
Les últimes hores es fan llargues i pesades però els paisatges fan que tot sigui més amè. Finalment arribem al coll de Pendís que ens permetrà arribar fins al refugi. Prenem alguna cosa ràpida i seguim baixant fins arribar finalment al cotxe. Ens preguntem per l’Òscar. Ens abracem pel repte aconseguit després de caminar més de 15 hores, durant els quals hem fet 42 kms i 5.400 m de desnivell acumulat.
Resum de l’activitat: http://www.movescount.com/moves/move17102562
